dilluns, 3 de juny del 2013
Expressió escrita.
Després del resultats de la segona avaluació, cal una treball d'aprofundiment important en l'expressió escrita. I comencem des de JA!
Per això, després de llegir aquest decàleg
Consells per treballar l'expressió escrita, de M. Josép Soldevilla1
- No comences a escriure immediatament. No tingues pressa. Deixa't temps per refelexionar sobre el que vols dir i fer (el text, el propòsit, el lector...)
- Utilitza el paper com a suport. Fes notes, llistes i esquemes. No et preocupes si són brutes, mal fetes o si no s'entenen.
- Esborranya tot el que faça falta. No tingues mandra de rescriure el text una i una altra vegada.
- Pensa en la teva audiència. Escriu prequè puga entendre't. Que el teu escrit siga un pont entre tu i ella.
- Deixa la gramàtica per al final. Fixa't primer en el que vulgues dir: el significat.
- Dirigeix conscientment la teva feina. Planifica't la tasca d'escriure.
- Fixa't en els paràgrafs: que se'n destaque la unitat de sentit i de forma, que estiguen ordenats, que comencen amb una frase principal...
- Repassa la prosa frase per frase, quan hages completat l'escrit. Mira que siga entenedora i llegible. Busca economia i claredat.
- Ajuda el lector a llegir. Mira que la imatge de l'escrit siga polida. Posa-hi marques: subtítols, números, enllaços...
- Deixa reposar el teu escrit dins del calaix. Deixa'l llegir a una altra persona, si t'és possible.
POR
El primer relat digital de les "Històries del paradís" de Xavi Sarrià, el de Judith.
Gaudiu-lo
Gaudiu-lo
POR,
dimarts, 5 de març del 2013
Cant de Vicent.
Cant de Vicent, videòli fet per Judith,
PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella –
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella –
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
dilluns, 4 de març del 2013
divendres, 1 de març del 2013
dimarts, 29 de gener del 2013
Les varietats dialectals.
Un repàs ràpid a la sessió de hui... No hi ha res com els vídeos quan hi ha un refredat de gola!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)